Quadern de bitàcola

Diuen que quan estàs a punt de morir veus passar la teva vida com en un conjunt de fotogrames sortits d'una pel.li, com en petits flaixos. I després deu ser ja allò que diuen que veus la llum, aquella que s'ha de seguir... No és que vulgui morir ni res d'això, no us espanteu, però el que és clar, és que deu ser maca la llum, perquè tots acabem sucumbint al seu encant un dia o altre... Però bé, anem al tema:

De ben segur que a un dels fotogrames de la meva vida hi apareix un vagó buit, puntual a les 5 del dematí, que és quan comença la jornada. Hi apareixen també dos o tres passatgers que tornen de festa i quatre o cinc que van a treballar. Gent així amb diferents estils però que tots sembla que s'arrosseguen igual, sabeu què vull dir? Serà que tenen son.

A un altre fotograma el vagó està atapeït, tant que és difícil distingir entre els que van a estudiar o els que van a la feina, o potser hi tornen de la feina? També hi ha els que fan turisme i no acaben d'entendre el seu mapa o els que han quedat amb amics. Sovint escolten música. Aquell que va a veure la xicota, que pateix perquè el regal que li porta és fràgil i amb tanta gent potser es fa malbé, aquell també hi és. A més sonen un parell de telèfons mòbils, però ningú no els sent. En aquest fotograma hi ha molt de soroll! És el típic caòric i les portes del vagó costen de tancar, la gent no deixa sortir abans d'entrar. És com agobiant.

Al fotograma d'ara no hi va tanta gent, i de fet, quasi tots van asseguts. Menys aquells que només fan dues parades i ja ni es plantefen seure. I llavors és quan entra aquell home de l'acordió, o el de la guitarra, o el que demana... I la noia que llegeix un llibre para un moment perquè perd la concentració. La majoria miren a terra, o dissimulen, però aquell nen petit que va ben còmode al seu carro mira fixament. I l'home que demana baixa del vagó, però puja una senyora gran. I la majoria dissimulen novament. Però en un moment amabla, un noi li cedeix el lloc. I la senyora no diu res, erò la seva cara diu que ho agraeix i el noi se sent bé. I tot és tranquil, però ara entren uns adolescents que criden. Ells són així, i més ara que és el que toca en l'època. És primavera.

Ara sóc com cada dia, mig a les fosques escrivint el meu diari. I descanso, que són les dotze i demà comencem a les cinc. Aquest fotograma també hi apareixeria?

I és que avui m'he passat el dia pensant com serien els fotogrames de la meva vida. Suposo que és normal quan t'estàs fent gran, oi? i quan consideren que t'hauries de jubilar, però tu no entens ben bé el per què.

Ara que la meva rutina m'agradava m'he assabentat que a finals d'any em retiren, que canvien tots els vagons de la meva sèrie perquè arriben uns de nous molt millors. Diuen que és hora que em dediqui a alguna altra cosa, que tinc temps per rumiar-ho i que em poden assessorar. I m'han donat esperances. M'han dit que encara no ho saben, però que potser formaré part de la col·lecció de vagons que esdevindran històrics, perquè jo he estat un vagó exemplar dins la meva sèrie. I sinó diuen que les meves peces serviran per alguna cosa, que ara és bàsic reciclar i que és el que faran amb la majoria.

Però bé, de moment em toca continuar viatjant, i així ho faré, que encara queden dies fins que acabi l'any. I d'aquí a sucumbir a la llum encara em queden fotogrames per acumular.

C.