El abismo

Me adentré en el bosque. No hacía frío, ni calor, no hacía nada. Era el no sentir de la huida.

El placer de escapar, de desbocarse por encima de un suelo que se hunde a cada paso, de imaginar que lo has dejado muy lejos.

Equivocada, supuse que huía de ti, pero tu no me perseguías. Huía de algo peor. Cuando crees alejarte de los fantasmas olvidas que están creciendo gracias al mismo miedo que te hace huir.

Es un círculo infinito, un eterno retorno.

Y corres. Corres hasta que al final te adentras en el bosque de la locura.

Y después, el abismo.



M.







Premio del jurado en el Concurso de microrrelatos Kimura Editorial Sexto Piso

Cuando el tribunal dictó sentencia, solo pensé: “Jamás te enamores de un abogado”. Y así empezó todo. Salimos y abriste el paraguas “para que no se estropee tu bonito peinado”. Mi derrota ante ti ya estaba escrita. Deformación profesional, siempre defendiendo hábilmente tus causas perdidas, acabaría perdiendo mi verdadero juicio. Sería solo como una letrada de oficio a tu lado, un monaguillo inerme y curioso fisgoneando en la sacristía. Pronto te amaría. Nos desearíamos, y aún sin quererlo, enterraríamos tempranamente la sardina, ocultando nuestros vicios en la arena. Demasiado intenso, demasiado corto. Un interrogatorio cruel de mis miedos. Conseguiste mi libertad, cuando se proclamó mi inocencia. Y luego, me la arrebataste, condenándome precipitadamente en la cárcel de tus tenues mentiras.






M.

Imagina’t al principi d’un túnel. Corres. Corre! No t’aturis, que el terra s’enfonsa. Avança el peu dret. Però no miris enrere! Avança l’esquerre. Nota com a sota es desploma. Calla. No cridis. No pensis. Tu només afanya’t. Continua corrent. Embala’t, cada cop més. Més, més ràpid. Desboca’t.

Ara imagina’t al centre del túnel. Encara corres endavant, has perdut el nord i els peus no et toquen al terra. Tanca els ulls, que ja no hi veus. No hi sents. Submergeix-te en el silenci, sense por. Precipita’t en la foscor. En la buidor. Continua, encara que no sàpigues si allà a on vas tornarà a haver-hi llum. Tu no paris. No dubtis. Corre!

Veus? Això és la incertesa.






M.

Desmayarse

Em permeto una llicència. I és que aquest poema té molt a veure amb l'estat d'ànim (no necessàriament el meu actual) però no trobo millor descripció de l'amor.

            Desmayarse

Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,
alentado, mortal, difunto, vivo,
leal, traidor, cobarde y animoso;

no hallar fuera del bien centro y reposo,
mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,
enojado, valiente, fugitivo,
satisfecho, ofendido, receloso;

huir el rostro al claro desengaño,
beber veneno por licor süave,
olvidar el provecho, amar el daño;

creer que un cielo en un infierno cabe,
dar la vida y el alma a un desengaño;
esto es amor, quien lo probó lo sabe.

Lope de Vega

Ascensor, discussió, sublim

Tanco la porta del pis amb un cop sec i fort perquè ella s’adoni de com n’estic d’emprenyat. Pico l’ascensor i l’espero molt nerviós, i és que no em puc treure del cap la descomunal discussió que acabem de tenir. Quina barra que té, la tia! Mira que…Perfecte, ja és aquí. Hi pujo i, maleït sigui…una dona amb un cotxet, jo que no suporto els nens. Tot l’ascensor impregnat d’aquesta olor marejant de nadó. Segurament aquestes criatures fan bona olor, però això no ho sabrem mai perquè les seves mares s’entossudeixen en omplir-los de colònia, olis corporals i cremes d’aromes repugnants. Premo el botó de planta baixa tot bascós per l’ambient i encara no me’n ser avenir. Quins collons, retreure’m això, a mi! És injust, jo que li he donat tot allò que m’ha demanat. Li he aguantat de tot a aquesta histèrica, quan es posa així et juro que...

- LA MATARIA!

Merda.

Per la cara estupefacta del nounat pudent i la força amb la que la mare agafa el cotxet diria que ho he dit amb veu alta...Si, efectivament, ho he dit amb veu alta.
S’obren les portes i per fi puc escapar-me. L’aire fresc no m’havia semblat mai tan sublim.

imperi, bicicleta, esquirol

L'esquirol

A la vida m’he creuat molts esquirols, però l’esquirol del 2 de febrer em va convidar a perseguir-lo. És curiós com un esquirol em pot trastocar durant mesos. La seva actitud és única, peculiar, descarada… Sí, descarada. L’esquirol es queda parat mirant-me durant uns instants que em semblen eterns, fins que arrenca a córrer com si em defugís, i llavors ja l’he vist. L’esquirol puja a l’arbre i es confon entre els colors de la natura. L’esquirol em diu que és allà malgrat no veure’l. Per tant, jo penso l’esquirol i el penso molt, massa.

Al principi, per arribar a l’esquirol pensava que havia de ser una mica més com ell: ràpida i àgil. I vaig comprar-me una bicicleta. La millor bicicleta. La que més corria del mercat, la que duia els millors amortiguadors i també els millors frens. Amb això i la meva acceleració punta l’atraparia segur. N’estava convençuda, però no. No vaig tenir en compte que amb la bicicleta només l’atraparia en velocitat, i potser fins i tot algun cop el vaig arribar a avançar, vaig aconseguir que em veiés des d’un altre punt de vista: jo per davant seu. Però era evident que no corria a la seva alçada. L’esquirol continuava a un nivell superior i em mirava des de dalt, potser fins i tot reia.

Adonar-me de la meva errada en l’estratègia no em va fer desistir. I vaig pensar que necessitava un imperi. Un imperi que fes caure el seu imperi, que el fes caure a ell i a la vegada em defensés a mi. L’imperi em feia més visible, més important. Si aconseguia fer-lo caure potser del cop s’adonava que no calia defugir després de mirarm-me. Però vaig haver de fer la retirada a punt, quan les meves tropes tot just estaven a tocar de la victòria. Jo vaig veure clar que el tenia a les meves mans, que el proper cop que ens trobéssim em miraria i no sortiria corrents.

I és que el meu final perfecte per a la persecució no és atrapar l'esquirol, sino que l'esquirol presenti la seva rendició.

C.

AMOR ANIMAL

La mosca se li va posar sobre el braç i se’l quedà mirant fixament, si hagués tingut parpelles fins i tot li podia haver semblat que li feia l’ullet. Era una mosca molt seductora.
Ell no s’hi va poder resistir. Inevitablement les fantasies més inèdites el van envair. Sempre li passava el mateix, quan el sexe li venia al cap ja no podia pensar en res més. Curiositat, dubte i passió el dominaven irracionalment.
La petita mosca el continuava observant, i ara es fregava les potes minuciosament com si es preparés per alguna cosa important. Ell desitjava convertir-se en insecte i descobrir si podia ser objecte del seu plaer. Buscar-se un amant animal i viure el sexe de mil maneres diferents i com mai no havia fet ningú fins ara.

Copular ferotgement amb una mantis religiosa i deixar-se devorar després per no haver de donar cap explicació l’endemà.

Fer l’amor, com més romàntic millor, amb totes les sèpies que pogués durant la primavera i en arribar l’estiu morir, sabent que ha gaudit el màxim el moment i que ha complert els seu objectiu.

Enamorar-se d’una jove femella de tudó i saber que passarà la resta de la seva vida amb ella.

Autofecundar-se com una tènia solitària per no necessitar res ni ningú per uns instants d’íntima satisfacció.

Muntar frenèticament més de vint vegades en un dia una gata frívola i en zel que ha acabat de conèixer i que no vol saber ni el seu nom…


Va obrir els ulls, extasiat per la seva imaginació. La mosca ja no hi era, havia volat.
El seu desig fervent, altre cop, havia espantat la femella.






M.