Ascensor, discussió, sublim

Tanco la porta del pis amb un cop sec i fort perquè ella s’adoni de com n’estic d’emprenyat. Pico l’ascensor i l’espero molt nerviós, i és que no em puc treure del cap la descomunal discussió que acabem de tenir. Quina barra que té, la tia! Mira que…Perfecte, ja és aquí. Hi pujo i, maleït sigui…una dona amb un cotxet, jo que no suporto els nens. Tot l’ascensor impregnat d’aquesta olor marejant de nadó. Segurament aquestes criatures fan bona olor, però això no ho sabrem mai perquè les seves mares s’entossudeixen en omplir-los de colònia, olis corporals i cremes d’aromes repugnants. Premo el botó de planta baixa tot bascós per l’ambient i encara no me’n ser avenir. Quins collons, retreure’m això, a mi! És injust, jo que li he donat tot allò que m’ha demanat. Li he aguantat de tot a aquesta histèrica, quan es posa així et juro que...

- LA MATARIA!

Merda.

Per la cara estupefacta del nounat pudent i la força amb la que la mare agafa el cotxet diria que ho he dit amb veu alta...Si, efectivament, ho he dit amb veu alta.
S’obren les portes i per fi puc escapar-me. L’aire fresc no m’havia semblat mai tan sublim.