AMOR ANIMAL

La mosca se li va posar sobre el braç i se’l quedà mirant fixament, si hagués tingut parpelles fins i tot li podia haver semblat que li feia l’ullet. Era una mosca molt seductora.
Ell no s’hi va poder resistir. Inevitablement les fantasies més inèdites el van envair. Sempre li passava el mateix, quan el sexe li venia al cap ja no podia pensar en res més. Curiositat, dubte i passió el dominaven irracionalment.
La petita mosca el continuava observant, i ara es fregava les potes minuciosament com si es preparés per alguna cosa important. Ell desitjava convertir-se en insecte i descobrir si podia ser objecte del seu plaer. Buscar-se un amant animal i viure el sexe de mil maneres diferents i com mai no havia fet ningú fins ara.

Copular ferotgement amb una mantis religiosa i deixar-se devorar després per no haver de donar cap explicació l’endemà.

Fer l’amor, com més romàntic millor, amb totes les sèpies que pogués durant la primavera i en arribar l’estiu morir, sabent que ha gaudit el màxim el moment i que ha complert els seu objectiu.

Enamorar-se d’una jove femella de tudó i saber que passarà la resta de la seva vida amb ella.

Autofecundar-se com una tènia solitària per no necessitar res ni ningú per uns instants d’íntima satisfacció.

Muntar frenèticament més de vint vegades en un dia una gata frívola i en zel que ha acabat de conèixer i que no vol saber ni el seu nom…


Va obrir els ulls, extasiat per la seva imaginació. La mosca ja no hi era, havia volat.
El seu desig fervent, altre cop, havia espantat la femella.






M.

guitarra, platja, promesa

Cançó

Acabo d'escriure una promesa a un paper. He escrit que no em faré més promeses mai. Diu: prometo no prometre'm. I ara me'n vaig a la platja, amb la meva guitarra i la meva promesa en forma de paper. És un bon dia per posar la promesa dins la guitarra i que es deixin portar pel mar, sense destí concret, més enllà.
Només espero que la guitarra suri.

C.

Menjada feta, amistat desfeta

Des del primer moment ja s’intuïa que el sopar d’aquell dia no seria un àpat normal. Feia dies que esperava aquell banquet amb impaciència i només d’imaginar-me’l ja se’m feia la boca aigua: no podia esperar més. Finalment la nit va arribar i tots tres ja seiem a la taula d’un restaurant força tranquil del barri del Born. Jo, el meu amic i el seu nou company de feina, aquell bocatto di cardinale que tant havia desitjat... Mai no he sigut una noia gaire gormanda, però aquella exquisidesa desfeia tots els meus sentits i em delia per clavar-li un bon mos allà mateix. La cita havia sigut força casual ja que tot amagant l’ou els vaig fer creure que no era premeditada i quan el meu amic m’ho va proposar li vaig contestar “ A la taula i al llit, al primer crit ”, i de moment a la taula ja hi érem.

La vetllada va passar ràpidament i va ser força agradable, però allò només era l’entremès d’una bona menjada que prometia saciar el meu esperit més llaminer. Després de tant temps fent magre per fi tenia a l’abast l’àpat copiós i suculent que em mereixia i sense tenir encara el sac ben lligat ja s’olorava el blat...s’havia acabat panarrejar!! Allò eren faves comptades ja que tenint en compte l’actitud predisposada i seductora dels comensals no hi havia cap dubte que el sopar culminaria tal i com l’havia imaginat infinites vegades. Jo no parlava massa sinó que em limitava a menjar amb la mirada el que aviat serien les meves postres més esperades, i és que val més callar si menges sardina per no menjar-te l’espina.

Vam sortir del restaurant però, evidentment, encara no havia quedat prou tipa. Aquell petit bombó va proposar fer la última copa al seu pis i no m’hi vaig negar pas. Tan afamada estava que ni em vaig adonar que el meu company també vindria amb nosaltres. Un cop allà, tres gintònics intentaven sadollar sense èxit la meva set, però en aquell apartament hi feia tanta, tanta calor! Asseguts al sofà tenia el fruit de la temptació al meu costat cridant-me insistentment i va ser quan vaig tenir clar que aquella poma pecaminosa s’havia de menjar a dos queixos: ràpidament i sense esperar que es refredés. Així que abans de passar a l’acció vaig preferir anar a servir-me un insípid got d’aigua a la cuina per agafar forces i quan vaig tornar ben preparada per gaudir del festí vaig sorprendre els dos nois fent el ressopó sense mi! Com podia ser que el meu millor amic s’estigués atipant amb el que havia de ser el millor menú que jo havia tastat fins ara! M’havia quedat feta una coca però amb un últim acte de desesperació i escàs orgull i dignitat vaig intentar unir-me a la festa.

Amb una rialla es van aixecar i se’n van anar tots dos junts a l’habitació del costat.

Van tancar la porta amb clau.

I em van deixar allà tota famolenca. M’havien donat carbassa i jo vaig passar a ser només la xocolata pel lloro, no m’havien deixat ni les pellucalles. Abatuda, traïda i sola com mai no podia dir ni fava, i és que no n’hi havia de cuites.

A partir d’aquell dia vaig decidir que era molt millor menjar sola que mal acompanyada i vaig canviar la recepta culinària del meu guisat per a la seducció.

Però això ja són figues d’altre paner.



M.

Quadern de bitàcola

Diuen que quan estàs a punt de morir veus passar la teva vida com en un conjunt de fotogrames sortits d'una pel.li, com en petits flaixos. I després deu ser ja allò que diuen que veus la llum, aquella que s'ha de seguir... No és que vulgui morir ni res d'això, no us espanteu, però el que és clar, és que deu ser maca la llum, perquè tots acabem sucumbint al seu encant un dia o altre... Però bé, anem al tema:

De ben segur que a un dels fotogrames de la meva vida hi apareix un vagó buit, puntual a les 5 del dematí, que és quan comença la jornada. Hi apareixen també dos o tres passatgers que tornen de festa i quatre o cinc que van a treballar. Gent així amb diferents estils però que tots sembla que s'arrosseguen igual, sabeu què vull dir? Serà que tenen son.

A un altre fotograma el vagó està atapeït, tant que és difícil distingir entre els que van a estudiar o els que van a la feina, o potser hi tornen de la feina? També hi ha els que fan turisme i no acaben d'entendre el seu mapa o els que han quedat amb amics. Sovint escolten música. Aquell que va a veure la xicota, que pateix perquè el regal que li porta és fràgil i amb tanta gent potser es fa malbé, aquell també hi és. A més sonen un parell de telèfons mòbils, però ningú no els sent. En aquest fotograma hi ha molt de soroll! És el típic caòric i les portes del vagó costen de tancar, la gent no deixa sortir abans d'entrar. És com agobiant.

Al fotograma d'ara no hi va tanta gent, i de fet, quasi tots van asseguts. Menys aquells que només fan dues parades i ja ni es plantefen seure. I llavors és quan entra aquell home de l'acordió, o el de la guitarra, o el que demana... I la noia que llegeix un llibre para un moment perquè perd la concentració. La majoria miren a terra, o dissimulen, però aquell nen petit que va ben còmode al seu carro mira fixament. I l'home que demana baixa del vagó, però puja una senyora gran. I la majoria dissimulen novament. Però en un moment amabla, un noi li cedeix el lloc. I la senyora no diu res, erò la seva cara diu que ho agraeix i el noi se sent bé. I tot és tranquil, però ara entren uns adolescents que criden. Ells són així, i més ara que és el que toca en l'època. És primavera.

Ara sóc com cada dia, mig a les fosques escrivint el meu diari. I descanso, que són les dotze i demà comencem a les cinc. Aquest fotograma també hi apareixeria?

I és que avui m'he passat el dia pensant com serien els fotogrames de la meva vida. Suposo que és normal quan t'estàs fent gran, oi? i quan consideren que t'hauries de jubilar, però tu no entens ben bé el per què.

Ara que la meva rutina m'agradava m'he assabentat que a finals d'any em retiren, que canvien tots els vagons de la meva sèrie perquè arriben uns de nous molt millors. Diuen que és hora que em dediqui a alguna altra cosa, que tinc temps per rumiar-ho i que em poden assessorar. I m'han donat esperances. M'han dit que encara no ho saben, però que potser formaré part de la col·lecció de vagons que esdevindran històrics, perquè jo he estat un vagó exemplar dins la meva sèrie. I sinó diuen que les meves peces serviran per alguna cosa, que ara és bàsic reciclar i que és el que faran amb la majoria.

Però bé, de moment em toca continuar viatjant, i així ho faré, que encara queden dies fins que acabi l'any. I d'aquí a sucumbir a la llum encara em queden fotogrames per acumular.

C.

secret, imprevist, aerogenerador

Si mai heu visitat el Parc Eòlic del Baix Ebre segur que m’heu vist.Sóc el primer dels vint-i-set molins de vent que hi convivim arrenglerats. Concretament sóc un aerogenerador d’Ecotècnia i em dedico a transformar la força del vent en energia útil pels humans. Ells ens construeixen, ens fan forts, eficaços, potents i inflexibles i per aquest motiu es pensen que dins nostre no hi ha res més. Avui, però, us confessaré un secret.

Nosaltres som gegants corpulents però gaudim de la capacitat de sentir, som sorprenentment sensibles i ens dol molt tenir companys al costat i ni tan sols poder-nos tocar. Les nostres tres pales donen voltes incansablement i mai no s’arriben a acariciar. Immòbils i observadors coneixem bé les criatures que viuen a prop nostre, i és cert que nosaltres som forasters en aquest ecosistema però ens caracteritza un empatia que ens permet entendre el seu patiment.Els nostres sentiments són tan intensos que un dia de molt vent que em sortí d’imprevist un ocell per darrera i sense poder-ho evitar li vaig donar un cop mortal, vaig tardar mesos en refer-me d’aquella mala experiència. Els meus companys ja no sabien com consolar-me i jo només tenia al cap impedir que giressin de nou les meves perilloses aspes.

Fins que un dia vaig entendre que a vegades per viure i seguir el teu objectiu, encara que no ho vulguis, és inevitable ferir aquells que ens envolten, i que sempre, fem el que fem, hi haurà algú disposat a destruir-nos.





M.