Menjada feta, amistat desfeta

Des del primer moment ja s’intuïa que el sopar d’aquell dia no seria un àpat normal. Feia dies que esperava aquell banquet amb impaciència i només d’imaginar-me’l ja se’m feia la boca aigua: no podia esperar més. Finalment la nit va arribar i tots tres ja seiem a la taula d’un restaurant força tranquil del barri del Born. Jo, el meu amic i el seu nou company de feina, aquell bocatto di cardinale que tant havia desitjat... Mai no he sigut una noia gaire gormanda, però aquella exquisidesa desfeia tots els meus sentits i em delia per clavar-li un bon mos allà mateix. La cita havia sigut força casual ja que tot amagant l’ou els vaig fer creure que no era premeditada i quan el meu amic m’ho va proposar li vaig contestar “ A la taula i al llit, al primer crit ”, i de moment a la taula ja hi érem.

La vetllada va passar ràpidament i va ser força agradable, però allò només era l’entremès d’una bona menjada que prometia saciar el meu esperit més llaminer. Després de tant temps fent magre per fi tenia a l’abast l’àpat copiós i suculent que em mereixia i sense tenir encara el sac ben lligat ja s’olorava el blat...s’havia acabat panarrejar!! Allò eren faves comptades ja que tenint en compte l’actitud predisposada i seductora dels comensals no hi havia cap dubte que el sopar culminaria tal i com l’havia imaginat infinites vegades. Jo no parlava massa sinó que em limitava a menjar amb la mirada el que aviat serien les meves postres més esperades, i és que val més callar si menges sardina per no menjar-te l’espina.

Vam sortir del restaurant però, evidentment, encara no havia quedat prou tipa. Aquell petit bombó va proposar fer la última copa al seu pis i no m’hi vaig negar pas. Tan afamada estava que ni em vaig adonar que el meu company també vindria amb nosaltres. Un cop allà, tres gintònics intentaven sadollar sense èxit la meva set, però en aquell apartament hi feia tanta, tanta calor! Asseguts al sofà tenia el fruit de la temptació al meu costat cridant-me insistentment i va ser quan vaig tenir clar que aquella poma pecaminosa s’havia de menjar a dos queixos: ràpidament i sense esperar que es refredés. Així que abans de passar a l’acció vaig preferir anar a servir-me un insípid got d’aigua a la cuina per agafar forces i quan vaig tornar ben preparada per gaudir del festí vaig sorprendre els dos nois fent el ressopó sense mi! Com podia ser que el meu millor amic s’estigués atipant amb el que havia de ser el millor menú que jo havia tastat fins ara! M’havia quedat feta una coca però amb un últim acte de desesperació i escàs orgull i dignitat vaig intentar unir-me a la festa.

Amb una rialla es van aixecar i se’n van anar tots dos junts a l’habitació del costat.

Van tancar la porta amb clau.

I em van deixar allà tota famolenca. M’havien donat carbassa i jo vaig passar a ser només la xocolata pel lloro, no m’havien deixat ni les pellucalles. Abatuda, traïda i sola com mai no podia dir ni fava, i és que no n’hi havia de cuites.

A partir d’aquell dia vaig decidir que era molt millor menjar sola que mal acompanyada i vaig canviar la recepta culinària del meu guisat per a la seducció.

Però això ja són figues d’altre paner.



M.