Tanco la porta del pis amb un cop sec i fort perquè ella s’adoni de com n’estic d’emprenyat. Pico l’ascensor i l’espero molt nerviós, i és que no em puc treure del cap la descomunal discussió que acabem de tenir. Quina barra que té, la tia! Mira que…Perfecte, ja és aquí. Hi pujo i, maleït sigui…una dona amb un cotxet, jo que no suporto els nens. Tot l’ascensor impregnat d’aquesta olor marejant de nadó. Segurament aquestes criatures fan bona olor, però això no ho sabrem mai perquè les seves mares s’entossudeixen en omplir-los de colònia, olis corporals i cremes d’aromes repugnants. Premo el botó de planta baixa tot bascós per l’ambient i encara no me’n ser avenir. Quins collons, retreure’m això, a mi! És injust, jo que li he donat tot allò que m’ha demanat. Li he aguantat de tot a aquesta histèrica, quan es posa així et juro que...
- LA MATARIA!
Merda.
Per la cara estupefacta del nounat pudent i la força amb la que la mare agafa el cotxet diria que ho he dit amb veu alta...Si, efectivament, ho he dit amb veu alta.
S’obren les portes i per fi puc escapar-me. L’aire fresc no m’havia semblat mai tan sublim.
martes, 20 de julio de 2010
domingo, 4 de julio de 2010
imperi, bicicleta, esquirol
L'esquirol
A la vida m’he creuat molts esquirols, però l’esquirol del 2 de febrer em va convidar a perseguir-lo. És curiós com un esquirol em pot trastocar durant mesos. La seva actitud és única, peculiar, descarada… Sí, descarada. L’esquirol es queda parat mirant-me durant uns instants que em semblen eterns, fins que arrenca a córrer com si em defugís, i llavors ja l’he vist. L’esquirol puja a l’arbre i es confon entre els colors de la natura. L’esquirol em diu que és allà malgrat no veure’l. Per tant, jo penso l’esquirol i el penso molt, massa.
Al principi, per arribar a l’esquirol pensava que havia de ser una mica més com ell: ràpida i àgil. I vaig comprar-me una bicicleta. La millor bicicleta. La que més corria del mercat, la que duia els millors amortiguadors i també els millors frens. Amb això i la meva acceleració punta l’atraparia segur. N’estava convençuda, però no. No vaig tenir en compte que amb la bicicleta només l’atraparia en velocitat, i potser fins i tot algun cop el vaig arribar a avançar, vaig aconseguir que em veiés des d’un altre punt de vista: jo per davant seu. Però era evident que no corria a la seva alçada. L’esquirol continuava a un nivell superior i em mirava des de dalt, potser fins i tot reia.
Adonar-me de la meva errada en l’estratègia no em va fer desistir. I vaig pensar que necessitava un imperi. Un imperi que fes caure el seu imperi, que el fes caure a ell i a la vegada em defensés a mi. L’imperi em feia més visible, més important. Si aconseguia fer-lo caure potser del cop s’adonava que no calia defugir després de mirarm-me. Però vaig haver de fer la retirada a punt, quan les meves tropes tot just estaven a tocar de la victòria. Jo vaig veure clar que el tenia a les meves mans, que el proper cop que ens trobéssim em miraria i no sortiria corrents.
I és que el meu final perfecte per a la persecució no és atrapar l'esquirol, sino que l'esquirol presenti la seva rendició.
C.
A la vida m’he creuat molts esquirols, però l’esquirol del 2 de febrer em va convidar a perseguir-lo. És curiós com un esquirol em pot trastocar durant mesos. La seva actitud és única, peculiar, descarada… Sí, descarada. L’esquirol es queda parat mirant-me durant uns instants que em semblen eterns, fins que arrenca a córrer com si em defugís, i llavors ja l’he vist. L’esquirol puja a l’arbre i es confon entre els colors de la natura. L’esquirol em diu que és allà malgrat no veure’l. Per tant, jo penso l’esquirol i el penso molt, massa.
Al principi, per arribar a l’esquirol pensava que havia de ser una mica més com ell: ràpida i àgil. I vaig comprar-me una bicicleta. La millor bicicleta. La que més corria del mercat, la que duia els millors amortiguadors i també els millors frens. Amb això i la meva acceleració punta l’atraparia segur. N’estava convençuda, però no. No vaig tenir en compte que amb la bicicleta només l’atraparia en velocitat, i potser fins i tot algun cop el vaig arribar a avançar, vaig aconseguir que em veiés des d’un altre punt de vista: jo per davant seu. Però era evident que no corria a la seva alçada. L’esquirol continuava a un nivell superior i em mirava des de dalt, potser fins i tot reia.
Adonar-me de la meva errada en l’estratègia no em va fer desistir. I vaig pensar que necessitava un imperi. Un imperi que fes caure el seu imperi, que el fes caure a ell i a la vegada em defensés a mi. L’imperi em feia més visible, més important. Si aconseguia fer-lo caure potser del cop s’adonava que no calia defugir després de mirarm-me. Però vaig haver de fer la retirada a punt, quan les meves tropes tot just estaven a tocar de la victòria. Jo vaig veure clar que el tenia a les meves mans, que el proper cop que ens trobéssim em miraria i no sortiria corrents.
I és que el meu final perfecte per a la persecució no és atrapar l'esquirol, sino que l'esquirol presenti la seva rendició.
C.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)